1. Infracció o no del dret d’informació del soci.

El dret d’informació del soci en les societats mercantils ha sofert importants modificacions des de la seva configuració inicial, especialment a partir de l’entrada en vigor de la Llei 31/2014, que va modificar la Llei de Societats de Capital introduint canvis significatius, entre els quals destaca la restricció de la possibilitat d’impugnació d’acords socials per infracció del dret d’informació.

Sobre aquest tema s’ha pronunciat la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública (DGSJFP) en la Resolució de 16 d’abril de 2024, emesa en ocasió del recurs presentat contra la decisió de la registradora mercantil de València de no inscriure una escriptura de modificació d’estatuts de la societat. L’escriptura incloïa acords adoptats per la junta general de la societat, com el trasllat de domicili social, el canvi en l’estructura de l’òrgan d’administració i modificacions en els estatuts socials.

La registradora va denegar la inscripció basant-se en el fet que no es va complir adequadament amb el dret d’informació al soci, segons l’article  287 de la Llei de Societats de Capital, que exigeix que els socis puguin examinar en el domicili social el text íntegre de les modificacions proposades. No obstant això, els representants de la societat van argumentar que els tres socis, els qui també eren administradors solidaris, tenien ple accés a tota la documentació i mitjans tècnics de la companyia, la qual cosa els permetia estar informats sobre els temes a tractar en la junta.

La Direcció General, en revisar el cas, va considerar que l’anunci de convocatòria de la junta general expressava amb suficient claredat el contingut de les modificacions estatutàries i que els socis, en ser també administradors, tenien accés a tota la documentació social. A més, es va destacar que l’omissió d’uns certs formalismes, com la possibilitat de sol·licitar l’enviament gratuït de documents, no implicava una privació del dret d’informació, ja que aquest dret és d’atribució legal. La resolució també va subratllar que els acords van ser adoptats per majoria suficient i que la convocatòria d’una nova junta no alteraria el resultat dels acords, en haver-se aprovat amb el vot favorable de dos dels tres socis.

Finalment, la Direcció General va decidir estimar el recurs i revocar la qualificació negativa de la registradora, permetent la inscripció de l’escriptura de modificació d’estatuts. Aquesta decisió es fonamenta en la consideració que, donades les circumstàncies específiques del cas, no es van vulnerar els drets individuals dels socis.

Aquest cas reflecteix l’evolució en la interpretació del dret d’informació. Amb l’entrada en vigor de la Llei 31/2014, s’ha prioritzat l’afectació a l’interès social com a criteri clau per a impugnar acords. El Tribunal Suprem ha desenvolupat el denominat “test de rellevància”, que diferencia entre “informació necessària” (útil per al soci) i “informació essencial” (imprescindible per a votar de manera informada), on la càrrega de provar que la informació omesa era fonamental recau en el soci que impugna l’acord.

2. La prohibició d’assistència financera i aplicació abusiva.

El Tribunal Suprem s’ha pronunciat recentment en la seva Sentència 547/2025 sobre la nul·litat d’una garantia hipotecària sobre un préstec per constituir un supòsit d’assistència financera prohibit, quan l’entitat prestadora desconeixia la finalitat real del finançament garantit.

Els fets jutjats comencen a l’octubre de 2005, moment en el qual els accionistes de les Societats A i B van subscriure un contracte de compravenda de totes les accions de la Societat A, en el qual es preveia que la Societat B, com a compradora, podia cedir la seva posició en el contracte als seus socis.

Al gener de 2006, s’atorguen diverses escriptures públiques, incloent-hi la constitució d’una hipoteca sobre un immoble de la Societat A per a garantir un préstec concedit per una entitat financera a la Societat B i la finalitat formal de la qual era l’adquisició de l’immoble utilitzat com a garantia. No obstant això, el préstec va ser utilitzat pels socis de la Societat B per a comprar el 100% de les accions de la Societat A.

La Societat A (l’accionariat de la qual està format pels socis de la Societat B després d’haver-se completat l’adquisició) va presentar una demanda, sol·licitant la nul·litat de la garantia hipotecària constituïda sobre el seu immoble, argumentant que aquesta hipoteca constituïa un acte d’assistència financera prohibit, sobre la base de l’article 81.1 de la Llei de Societats Anònimes (LSA), actualment article 150.1 de la Llei de Societats de Capital (LSC).

El Tribunal Suprem es pronuncia indicant que la sanció de nul·litat del negoci en què consisteixi l’assistència financera no està prevista expressament en l’article 81.1 de la LSA, sinó en l’article 6.3 del Codi Civil. Si bé, aquesta sanció no és aplicable per al cas d’una garantia hipotecària atorgada en favor de l’entitat financera prestadora que desconeixia la finalitat il·lícita del contracte. Recordem que el préstec havia estat concedit per a una finalitat distinta, això és, per a l’adquisició de l’immoble i no de les accions de la societat A.

En aquest sentit, el Tribunal va considerar que la pretensió de nul·litat de la hipoteca formulada per la Societat A era abusiva, ja que els socis actuals de la societat A (després de la compra del 100% de les accions) haurien utilitzat els diners concedits per a l’adquisició de l’immoble per a realitzar el pagament del preu de la compra de les accions sense haver procedit prèviament a la devolució dels diners emprats per a això. D’aquesta manera, l’alliberament de la càrrega hipotecària suposaria un avantatge injust per a la prestadora, aliena a la finalitat real del finançament. El Suprem desestima les pretensions de la societat A, i recorda que els subjectes protegits per la prohibició d’assistència són els creditors socials o els socis aliens a l’òrgan d’administració de la societat, per la qual cosa els demandants en aquest supòsit, en tant coneixedors de la il·licitud, no poden quedar emparats sota la prohibició d’assistència financera, anul·lant la hipoteca i perjudicant la prestadora.

3. Declaració d’ineficàcia del Pla de Reestructuració.

En sentència 631/2024 de 13 de desembre de 2024, la Secció 4a de l’Audiència Provincial de Bizkaia estima la impugnació presentada per diverses entitats financeres, l’Advocacia de l’Estat (en garantia del crèdit ICO) i un creditor amb un crèdit garantit amb hipoteca, contra un acte del Jutjat del Mercantil núm. 1 de Bilbao que homologava un pla de reestructuració de dues societats deutores.

Les principals causes d’impugnació van ser la defectuosa formació de classes de creditors, la falta d’adhesions al pla de reestructuració per part dels creditors i la falta de viabilitat de les empreses afectades.

En primer lloc, es va al·legar com a causa d’impugnació la falta d’adhesions dels creditors, aportant únicament els deutors certificats de l’expert en reestructuracions. Un dels punts clau de la impugnació va ser que cap creditor va subscriure la seva adhesió per mitjà d’instrument públic on constava protocol·litzat el Pla de Reestructuració. L’Audiència Provincial realitza una anàlisi del que es disposa en l’art. 634.1 TRLC quan indica: “el pla de reestructuració haurà de ser formalitzat en instrument públic pels qui l’hagin subscrit”. La discussió es centrava en l’abast del concepte subscriure, en tant abasta tan sols l’adhesió formal davant notari del creditor o la suficiència de la certificació de l’expert en reestructuracions. Si bé la qüestió és dubtosa, l’Audiència considera atesa l’exigència legal amb l’aportació de la certificació de l’expert.

El segon dels motius va ser la defectuosa formació de classes de creditors. Segons la Llei Concursal, les classes han d’estar conformades per creditors amb interessos comuns i rangs concursals similars. En aquest cas, es van afegir classes que no estaven afectats pel pla, com per exemple el crèdit públic o la formació d’una classe de crèdits laborables -que no fossin d’alta direcció- que s’exclouen per imperatiu legal, conforme a l’article 616.2 del TRLC.

Es va al·legar per part de les entitats financeres que els interessos de demora dels crèdits bancaris havien de conformar una classe separada en ser aquest un crèdit subordinat de l’art. 281.3 del TRLC. El fet d’incloure’s en la mateixa classe de creditors vulnera el principi dels rangs concursals. El motiu va ser estimat per l’Audiència, la qual cosa va portar a declarar la ineficàcia del Pla de Reestructuració.

En tercer lloc, s’al·legava la falta d’aportació dels certificats de Seguretat Social i Agència Estatal d’Administració Tributària d’estar al corrent de les seves obligacions, la qual cosa suposava un defecte inesmenable per a les deutores. En aquest sentit, atès que l’Audiència va determinar en el motiu anterior que els crèdits públics es trobaven fora del perímetre, no s’exigia l’aportació d’aquests certificats segons el que s’estableix en l’art. 633.12° del TRLC.

Finalment, addueixen els creditors com a motiu principal d’impugnació la falta de viabilitat del pla de reestructuració. La sentència assenyala que el pla no oferia una perspectiva raonable d’evitar el concurs i assegurar la viabilitat de les empreses a curt i mitjà termini. Es va argumentar que les empreses estaven inactives des de feia més de dos anys i que el pla no garantia la represa de les seves activitats ni la generació d’ingressos suficients per a complir amb les seves obligacions. Aquesta falta de viabilitat va ser considerada una infracció de l’article 654.4 de la Llei Concursal, que exigeix que els plans de reestructuració ofereixin una perspectiva raonable de viabilitat.

Com a resultat de totes aquestes impugnacions, es va declarar la ineficàcia de l’acte d’homologació del pla de reestructuració i es va establir que els impugnants tenien dret a indemnització per danys i perjudicis si els efectes del pla no es podien revertir. La sentència subratlla la importància de complir amb les formalitats legals i garantir que els plans de reestructuració siguin viables i justos per a tots els creditors involucrats.