1. Sentència del Tribunal Constitucional de 29 de gener de 2025 sobre la Llei 12/2023, de 24 de maig, pel dret a l’habitatge.

La sentència del Tribunal Constitucional de 29 de gener de 2025 aborda el recurs d’inconstitucionalitat presentat per diversos diputats del Grup Parlamentari Popular contra diversos articles de la Llei 12/2023, de 24 de maig, pel dret a l’habitatge. El recurs ratifica els criteris establerts en la seva anterior sentència número 79/2024 dictada en un recurs similar interposat pel Govern de la Comunitat Autònoma d’Andalusia, per la qual cosa part de les impugnacions han estat desestimades.

El recurs se centra en la suposada vulneració de la distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes en matèria d’ordenació del territori, urbanisme i habitatge, així com en la possible infracció d’altres principis constitucionals, com l’autonomia local i financera, el dret de propietat i la tutela judicial efectiva.

S’analitza en primer lloc la constitucionalitat dels arts. 15.1 b), c) i d). El Tribunal considera que aquests articles, que estableixen directrius sobre l’ordenació territorial i urbanística per a assegurar l’accés a l’habitatge, són constitucionals. Es conclou que aquestes directrius no envaeixen les competències autonòmiques, sinó que representen un exercici legítim de les competències estatals per a garantir la igualtat en l’accés a l’habitatge.

Quant als arts. 31.1 i 31.2, que regulen la informació mínima en les operacions de compra i arrendament d’habitatge, també es consideren constitucionals. El Tribunal sosté que aquestes disposicions s’emmarquen dins de les competències de l’Estat en matèria de legislació civil.

Igualment, el Tribunal ha declarat constitucional l’art. 17.7 de la Llei d’Arrendaments Urbans, que limita la renda en els contractes d’arrendament en zones de mercat residencial tensionades. El Tribunal argumenta que la mesura és proporcional i no desnaturalitza el dret de propietat, ja que busca promoure l’accessibilitat de l’habitatge en àrees amb alta demanda.

No obstant això, la sentència declara la inconstitucionalitat dels arts. 439.6 c) i 7, i 655 bis de la Llei d’Enjudiciament Civil. Aquests articles imposaven als grans tenidors d’habitatge que acreditessin la situació de vulnerabilitat econòmica de la part demandada per a l’admissió a tràmit de demandes en els procediments de desnonament i en els procediments d’execució hipotecària. El Tribunal considera que aquests requisits són desproporcionats i afecten el dret a la tutela judicial efectiva, d’accés a la justícia i de dret a l’execució de les resolucions judicials fermes. Per tant, s’anul·len i es deixen sense efecte.

En conclusió, es declara la pèrdua sobrevinguda d’objecte respecte a la impugnació dels articles 16.1.d), 27.1 i 27.3 de la Llei 12/2023, ja que aquests articles van ser prèviament declarats inconstitucionals en una altra sentència, es declaren inconstitucionals i nuls els apartats 6 c) i 7 de l’art. 439 i els apartats 1 i 2 de l’art. 655 bis de la LEC, així com l’incís de l’art. 685.2 de la LEC i es desestima el recurs en tota la resta.

D’aquesta manera, la sentència del Tribunal Constitucional ha intentat equilibrar la intervenció i fiscalització de l’Estat en el mercat de l’habitatge i la salvaguarda dels drets legítims dels propietaris d’habitatges.

2. Nul·litat d’acords adoptats en junta general en convocar-la de mala fe en forma distinta a l’habitual.

El Tribunal Suprem, en sentència de 20 de febrer de 2025 (Sentència núm. 282/2025), ha abordat els efectes de la nul·litat d’uns acords adoptats per la junta general de socis en haver estat convocada per l’òrgan d’administració de la societat mitjançant un sistema diferent de l’habitual i no haver avisat d’aquest canvi a un dels socis de la societat que ostentava el 40% del capital social d’aquesta.

Els acords en qüestió adoptaven una ampliació de capital que deixava diluïda significativament la participació en el capital social del soci absent, passant aquest a ostentar únicament el 13,79% del capital social de la societat.

Habitualment les juntes generals de la societat es convocaven mitjançant una comunicació individual i informal als socis, celebrant-les amb caràcter universal. No obstant això això, en el cas jutjat, l’òrgan d’administració va decidir de manera sorprenent convocar-la segons la previsió dels estatuts socials, sense informar d’aquest canvi al soci absent/afectat. En particular, l’article dels estatuts socials referent a la convocatòria de juntes generals establia que les mateixes havien de ser convocades per l’òrgan d’administració mitjançant anunci publicat en el Butlletí Oficial del Registre Mercantil i en un dels diaris de major difusió de la província en la qual es troba el domicili social.

Arran de l’anterior, el soci absent va decidir demandar als socis i a la societat per aquesta actuació i sol·licitar la nul·litat de la junta general i dels acords adoptats així com la nul·litat de l’adjudicació de les noves participacions socials creades a conseqüència de l’ampliació de capital acordada.

El Jutjat Mercantil i l’Audiència Provincial de Barcelona van dictaminar a favor del soci demandant concloent que, encara que la junta no requerís convocatòria prèvia, la mateixa havia d’haver anat precedida d’un avís personal als socis, com es feia, i van entendre que, per això, la junta havia estat convocada de mala fe i amb abús de dret (article 7 del Codi Civil) i havia d’acordar-se la nul·litat de les actuacions.

El Tribunal Suprem confirma el criteri dels tribunals d’instància argumentat que, si bé la convocatòria era correcta i la junta no podia ser titllada de nul·litat si complia tals requisits, queda acreditat en el present cas que existia l’ànim del convocant que l’anunci passés desapercebut pel soci absent, la qual cosa pot deduir-se, per exemple, de la ruptura de la qual, fins llavors, havia estat la pauta general per a convocar les juntes (notificació personal, anunci en un diari concret…).

L’Alt Tribunal entén que la conducta de l’administrador s’aparta dels usos habituals per a la convocatòria de la junta general i que el fet de no comunicar aquest canvi al soci demandant suposa contravenir les regles de la bona fe i constitueix una conducta d’abús de dret.

Respecte a l’al·legació de la pèrdua de la affectio societatis per part del soci demandant i la seva desavinença amb els altres socis, considera l’Alt Tribunal que això no justifica l’actuació de l’òrgan d’administració, més quan havia quedat provat en segona instància que el soci demandant mantenia relacions fluides a través de correu electrònic amb un dels socis de la societat, sense que li fos advertit el canvi en la manera de convocar la junta general que anava a celebrar-se.

Finalment, raona que, encara que la presència del soci demandant en la Junta no hagués impedit l’adopció dels acords impugnats per ostentar aquest el 40% del capital social (amb anterioritat a l’adopció de l’acord d’ampliació de capital), és clar que li han estat denegats de manera indeguda els drets d’assistència, informació i vot, afectant en particular el seu dret d’adquisició preferent en l’ampliació de capital puix que el no poder exercitar-ho ha diluït significativament la seva participació.

D’aquesta manera, el Tribunal Suprem va desestimar el motiu del recurs de cassació, confirmant la sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona.