1. Litigiosidad con ocasión de los impagos de los préstamos ICO-COVID respecto al límite de la responsabilidad en el importe prestado.

En fecha 18 de marzo de 2020, fue publicado en el BOE el Real Decreto-ley 8/2020, de 17 de marzo, de medidas urgentes extraordinarias para hacer frente al impacto económico y social del COVID-19, en cuyo artículo 29 se aprobó una Línea de Avales del Estado de hasta 100.000 millones de euros a fin de paliar los efectos económicos de la crisis sanitaria, fueron los llamados “créditos ICO” o “préstamos COVID”.

La antedicha medida tenía como objetivo atender las necesidades de financiación de empresas y autónomos, dotando de una línea de liquidez a fin de hacer frente a sus obligaciones corrientes.

La concesión, por parte de las entidades bancarias, de las distintas modalidades de financiación se encontraba avalada por el Estado, a través del Instituto de Crédito Oficial, siempre que los solicitantes cumplieran con una serie de requisitos de solvencia y destino de la financiación, entre otros.

Respecto a los avales, los distintos Acuerdos del Consejo de Ministros que concretaron la Línea, especialmente el Acuerdo de 24 de marzo de 2020, disponían que, en el caso de pymes y autónomos, el aval ascendía como máximo al 80% de la operación.

En el mismo sentido, el tratamiento periodístico otorgado a los créditos ICO se centraba en la existencia de un aval “del Estado” o “del Gobierno” sobre el 80% del préstamo, asumiendo el avalista – persona física o jurídica – el otro 20%.

Pues bien, advirtiendo lo anterior, lo cierto es que la limitación de responsabilidad de los fiadores en contratos de préstamo y/o financiación enmarcados en la Línea de Avales del ICO COVID-19 está generando una ingente litigiosidad desde hace escasos meses, y esto como consecuencia de los procesos declarativos y ejecutivos que se encuentran instando los bancos por impago de los deudores, y en los cuáles se estan dirigiendo contra el avalista por el 100% del importe prestado.

Al tratarse de un producto bancario novedoso, dichos procedimientos todavía no han alcanzado altas instancias judiciales, habiéndose dictado únicamente tres sentencias en España relativas a los mismos – y estimatorias de las pretensiones de los fiadores -, concretamente:

  • Sentencia núm. 236/2023 del Juzgado de Primera Instancia núm. 29 de Barcelona, de 2 de octubre de 2023.
  • Sentencia núm. 41/2024 del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción núm. 2 de A Estrada, de 23 de febrero de 2024.
  • Sentencia núm. 206/2024 del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción núm. 1 de Betanzos, de 31 de julio de 2024.

Las tres sentencias, que ya han sido apeladas por las entidades bancarias condenadas en primera instancia, declaran la existencia de un vicio de consentimiento por causa de error de los fiadores en la firma de las pólizas de préstamo, pues estos no fueron debidamente informados por la entidad bancaria de la extensión y magnitud de su aval personal, entendiendo prima facie que garantizaban únicamente el 20% del importe prestado, asumiendo el ICO el otro 80%.

Lo cierto es que los tres citados procedimientos, pese a canalizarse por vías distintas, guardan grandes paralelismos, al existir un contrato tipo o modelo sin referencias a la Línea de Avales y unos Anexos que efectivamente refieren la subsunción de la operación a las medidas extraordinarias aprobadas a fin de paliar los efectos del COVID-19, pero sin concretar qué tipo de garantía se suscribía y qué limitación de responsabilidad se establecía.

Además, todas las sentencias coinciden en que el deber de acreditar el tipo de información facilitada le corresponde a la entidad bancaria, no habiendo podido demostrar, en ninguno de los tres casos resueltos, que hubo una claridad y transparencia que evitara cualquier error.

Habrá, por tanto, que esperar a las sentencias de las Audiencias Provinciales y ver si confirman los pronunciamientos de los distintos juzgados de instancia, que, pese a ser coincidentes en distintas partes del territorio nacional, no dejan de ser resoluciones de primera instancia.

2. Escenari de cancel·lació del Full Registral d’una societat mercantil sense necessitat de presentar un procediment judicial de concurs de creditors.

Comentari de la Resolució de la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública de data 5 de febrer de 2024

La resolució de la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública, de data 5 de febrer de 2024 (publicada en el BOE núm. 60, de data 8 de març de 2024), ve a confirmar una corrent doctrinal, ja iniciada per aquesta mateixa Direcció General, el 13 d’abril de 2000 i confirmada per successives resolucions, de data 29 d’abril de 2011, 22 d’agost de 2016 i 19 de desembre de 2018, segons la qual -deixant a un costat els diferents matisos de cadascuna- aquelles societats de capital que, després d’un procés de liquidació extrajudicial, es trobin en condicions d’acreditar, d’una banda, tenir un únic creditor i, per un altre, no disposar d’actiu per a fer front al deute contret amb aquest, podran sol·licitar la liquidació de la companyia i la cancel·lació del full registral en el registre mercantil, sense haver de passar per un procediment concursal.

La Direcció General de Seguretat Jurídica i de la Fe Pública, constitueix un organisme directiu del Ministeri de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, les principals funcions són les gestions relatives a la gestió d’assumptes relacionats amb drets notarials i registrals. En el que aquí ens concerneix, aquest Centre Directiu es postula com un òrgan administratiu que resol sobre discrepàncies en la interpretació de normativa mercantil i registral, asseient els criteris que els notaris i els registradors consideren, en la seva respectiva comesa.


Formulada l’anterior consideració i, reprenent el fil assenyalat en el primer paràgraf, a ningú se li escapa que, almenys un dels requisits que han de donar-se, perquè tingui lloc aquesta liquidació i cancel·lació del full registral, sense passar per un procediment judicial de concurs de creditors, és prou singular, tenint en compte que s’exigeix que la societat en qüestió, al final del seu procés de liquidació, tingui un únic creditor. L’altre requisit (la inexistència d’actius en la societat per a fer front al seu deute) no resulta, per contra, tan excepcional com el primer.

En els supòsits objectius perquè tingui lloc la declaració de concurs no s’exigeix que la societat en situació d’insolvència (present o imminent), tingui deutes contrets amb una pluralitat de creditors, sent suficient que la situació d’insolvència vingui provocada per l’existència d’un únic creditor.


En la resolució objecte d’aquest comentari, si bé es fa referència a nombrosos articles de la Llei de Societats de Capital, del Reglament del Registre Mercantil i de la pròpia Llei concursal, on prèvia la cancel·lació del full registral, la societat ha d’haver procedit al pagament dels creditors o a la consignació dels seus crèdits, la veritat és que aquests escenaris parteixen, segons interpretació del Centre Directiu, a un supòsit en el qual la Societat en qüestió, disposi d’actius i béns per a fer front a aquests pagaments.

De la mateixa manera, un concurs en el qual es comprova la insuficiència de massa activa per a satisfer els crèdits, es troba abocat a la conclusió del mateix i al posterior tancament del seu full registral.

Entenem que, en un escenari en el qual la societat manqui d’actius per a fer front al seu deute i es doni l’estranya, però no impossible, circumstància de l’existència d’un únic creditor, el liquidador, sota la seva responsabilitat, realitzi aquesta afirmació en l’escriptura notarial de liquidació i sol·liciti al registre la cancel·lació del full registral. No hem sabut interpretar de la lectura de la Resolució objecte de comentari, l’exigència que aquesta liquidació i cancel·lació del full registral, bandejant el procediment concursal, pugui tenir lloc quan la societat acrediti l’existència d’un únic creditor. Màximament quan en la pròpia Resolució, es posa l’accent que la Llei Concursal, en el seu article 2, no exigeix l’existència d’una pluralitat de creditors, com a requisit perquè la societat hagi d’acudir al procediment judicial de concurs. Malgrat no especificar-se en la Resolució del Centre Directiu, considerem que l’exigència de l’existència d’un únic creditor, perquè pugui sol·licitar-se la liquidació i cancel·lació del full registral, troba la seva explicació en la vocació de la Llei concursal d’ordenar situacions de pluralitat de creditors.
Advertir finalment, que aquesta fórmula de “tancament societari” sense presentació de concurs, no significa que aquell administrador i/o liquidador que haguessin actuat negligentment, o haguessin agreujat amb la seva actuació la situació d’insolvència de la societat, no trobin en la cancel·lació del full registral, el salvavides per a evitar haver de fer front a qualsevol acció de responsabilitat que pogués dirigir-se contra ells.