1. Litigiositat en ocasió dels impagaments dels préstecs ICO-COVID respecte al límit de la responsabilitat en l’import prestat.

En data 18 de març de 2020, va ser publicat en el BOE el Reial Decret Llei 8/2020, de 17 de març, de mesures urgents extraordinàries per a fer front a l’impacte econòmic i social del COVID-19, en l’article 29 es va aprovar una Línia d’Avals de l’Estat de fins a 100.000 milions d’euros a fi de pal·liar els efectes econòmics de la crisi sanitària, que varen ser els anomenats “crèdits ICO” o “préstecs COVID”.

L’avantdita mesura tenia com a objectiu atendre les necessitats de finançament d’empreses i autònoms, dotant d’una línia de liquiditat a fi de fer front a les seves obligacions corrents.

La concessió, per part de les entitats bancàries, de les diferents modalitats de finançament es trobava avalada per l’Estat, a través de l’Institut de Crèdit Oficial, sempre que els sol·licitants complissin amb una sèrie de requisits de solvència i destí del finançament, entre altres.

Respecte als avals, els diferents Acords del Consell de Ministres que van concretar la Línia, especialment l’Acord de 24 de març de 2020, disposaven que, en el cas de pymes i autònoms, l’aval ascendeixi com a màxim al 80% de l’operació.

En el mateix sentit, el tractament periodístic atorgat als crèdits ICO es centrava en l’existència d’un aval “de l’Estat” o “del Govern” sobre el 80% del préstec, assumint l’avaladora – persona física o jurídica – l’altre 20%.

Doncs bé, advertint l’anterior, la veritat és que la limitació de responsabilitat dels fiadors en contractes de préstec i/o finançament emmarcats en la Línia d’Avals de l’ICO COVID-19 està generant una ingent litigiositat des de fa escassos mesos, i això a conseqüència dels processos declaratius i executius que es troben instant els bancs per impagament dels deutors, i en els quals s’estan dirigint contra l’avalador pel 100% de l’import prestat.

En tractar-se d’un producte bancari nou, aquests procediments encara no han aconseguit altes instàncies judicials, havent-se dictat únicament tres sentències a Espanya relatives als mateixos – i estimatòries de les pretensions dels fiadors -, concretament:

  • Sentència núm. 236/2023 del Jutjat de Primera Instància núm. 29 de Barcelona, de 2 d’octubre de 2023.
  • Sentència núm. 41/2024 del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 d’Estrada, de 23 de febrer de 2024.
  • Sentència núm. 206/2024 del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Betanzos, de 31 de juliol de 2024.

Les tres sentències, que ja han estat apel·lades per les entitats bancàries condemnades en primera instància, declaren l’existència d’un vici de consentiment per causa d’error dels fiadors en la signatura de les pòlisses de préstec, perquè aquests no van ser degudament informats per l’entitat bancària de l’extensió i magnitud del seu aval personal, entenent prima facie que garantien únicament el 20% de l’import prestat, assumint l’ICO l’altre 80%.

La veritat és que els tres citats procediments, malgrat canalitzar-se per vies distintes, mantenen grans paral·lelismes, en existir un contracte tipus o model sense referències a la Línia d’Avals i uns Annexos que efectivament refereixen la subsumpció de l’operació a les mesures extraordinàries aprovades a fi de pal·liar els efectes del COVID-19, però sense concretar quin tipus de garantia se subscrivia i quina limitació de responsabilitat s’establia.

A més, totes les sentències coincideixen que el deure d’acreditar el tipus d’informació facilitada li correspon a l’entitat bancària, no havent pogut demostrar, en cap dels tres casos resolts, que va haver-hi una claredat i transparència que evités qualsevol error.

Hi haurà, per tant, que esperar a les sentències de les Audiències Provincials i veure si confirmen els pronunciaments dels diferents jutjats d’instància, que, malgrat ser coincidents en diferents parts del territori nacional, no deixen de ser resolucions de primera instància.

2. Escenari de cancel·lació del Full Registral d’una societat mercantil sense necessitat de presentar un procediment judicial de concurs de creditors.

Comentari de la Resolució de la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública de data 5 de febrer de 2024

La resolució de la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública, de data 5 de febrer de 2024 (publicada en el BOE núm. 60, de data 8 de març de 2024), ve a confirmar una corrent doctrinal, ja iniciada per aquesta mateixa Direcció General, el 13 d’abril de 2000 i confirmada per successives resolucions, de data 29 d’abril de 2011, 22 d’agost de 2016 i 19 de desembre de 2018, segons la qual -deixant a un costat els diferents matisos de cadascuna- aquelles societats de capital que, després d’un procés de liquidació extrajudicial, es trobin en condicions d’acreditar, d’una banda, tenir un únic creditor i, per un altre, no disposar d’actiu per a fer front al deute contret amb aquest, podran sol·licitar la liquidació de la companyia i la cancel·lació del full registral en el registre mercantil, sense haver de passar per un procediment concursal.

La Direcció General de Seguretat Jurídica i de la Fe Pública, constitueix un organisme directiu del Ministeri de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, les principals funcions són les gestions relatives a la gestió d’assumptes relacionats amb drets notarials i registrals. En el que aquí ens concerneix, aquest Centre Directiu es postula com un òrgan administratiu que resol sobre discrepàncies en la interpretació de normativa mercantil i registral, asseient els criteris que els notaris i els registradors consideren, en la seva respectiva comesa.

Formulada l’anterior consideració i, reprenent el fil assenyalat en el primer paràgraf, a ningú se li escapa que, almenys un dels requisits que han de donar-se, perquè tingui lloc aquesta liquidació i cancel·lació del full registral, sense passar per un procediment judicial de concurs de creditors, és prou singular, tenint en compte que s’exigeix que la societat en qüestió, al final del seu procés de liquidació, tingui un únic creditor. L’altre requisit (la inexistència d’actius en la societat per a fer front al seu deute) no resulta, per contra, tan excepcional com el primer.

En els supòsits objectius perquè tingui lloc la declaració de concurs no s’exigeix que la societat en situació d’insolvència (present o imminent), tingui deutes contrets amb una pluralitat de creditors, sent suficient que la situació d’insolvència vingui provocada per l’existència d’un únic creditor.

En la resolució objecte d’aquest comentari, si bé es fa referència a nombrosos articles de la Llei de Societats de Capital, del Reglament del Registre Mercantil i de la pròpia Llei concursal, on prèvia la cancel·lació del full registral, la societat ha d’haver procedit al pagament dels creditors o a la consignació dels seus crèdits, la veritat és que aquests escenaris parteixen, segons interpretació del Centre Directiu, a un supòsit en el qual la Societat en qüestió, disposi d’actius i béns per a fer front a aquests pagaments.

De la mateixa manera, un concurs en el qual es comprova la insuficiència de massa activa per a satisfer els crèdits, es troba abocat a la conclusió del mateix i al posterior tancament del seu full registral.

Entenem que, en un escenari en el qual la societat manqui d’actius per a fer front al seu deute i es doni l’estranya, però no impossible, circumstància de l’existència d’un únic creditor, el liquidador, sota la seva responsabilitat, realitzi aquesta afirmació en l’escriptura notarial de liquidació i sol·liciti al registre la cancel·lació del full registral. No hem sabut interpretar de la lectura de la Resolució objecte de comentari, l’exigència que aquesta liquidació i cancel·lació del full registral, bandejant el procediment concursal, pugui tenir lloc quan la societat acrediti l’existència d’un únic creditor. Màximament quan en la pròpia Resolució, es posa l’accent que la Llei Concursal, en el seu article 2, no exigeix l’existència d’una pluralitat de creditors, com a requisit perquè la societat hagi d’acudir al procediment judicial de concurs. Malgrat no especificar-se en la Resolució del Centre Directiu, considerem que l’exigència de l’existència d’un únic creditor, perquè pugui sol·licitar-se la liquidació i cancel·lació del full registral, troba la seva explicació en la vocació de la Llei concursal d’ordenar situacions de pluralitat de creditors.

Advertir finalment, que aquesta fórmula de “tancament societari” sense presentació de concurs, no significa que aquell administrador i/o liquidador que haguessin actuat negligentment, o haguessin agreujat amb la seva actuació la situació d’insolvència de la societat, no trobin en la cancel·lació del full registral, el salvavides per a evitar haver de fer front a qualsevol acció de responsabilitat que pogués dirigir-se contra ells.