1. IAJD i dissolució de comunitats de béns.

En la Consulta Vinculant V0039-25, de 22 de gener de 2025, la Direcció General de Tributs (DGT) modifica el seu criteri anterior, alineant-se amb la doctrina reiterada del Tribunal Suprem (TS), reflectida, entre altres, en la seva sentència 1058/2019, de 26 de març, en relació amb la tributació derivada de la dissolució de comunitats de béns sobre béns indivisibles.

El Tribunal Suprem sosté que, quan concorren els requisits d’indivisibilitat del bé, l’equivalència i proporcionalitat de les adjudicacions entre els comuners, la dissolució simultània de diverses comunitats de béns sobre immobles dels mateixos copropietaris no està subjecta a la modalitat de transmissions patrimonials oneroses (TPO). En aquests casos, l’operació haurà de tributar exclusivament per la quota gradual d’actes jurídics documentats (AJD), modalitat de documents notarials, conforme al supòsit de no subjecció de l’article 7.2.B) del Text Refós de la Llei del ITP i AJD (TRLITPAJD).

Aquest criteri és aplicable independentment de la forma en què es compensi als comuners: ja sigui mitjançant diners, assumpció de deutes o lliurament d’altres béns. No obstant això, quan la compensació es realitza mitjançant el lliurament de béns privatius d’un dels comuners, únicament aquesta transmissió addicional tributaria per la modalitat de TPO. En canvi, l’adjudicació de béns que ja estaven en comunitat no constitueix una veritable transmissió patrimonial, sinó l’especificació de drets preexistents dels comuners sobre el bé.

En el cas concret analitzat, el consultant i la seva esposa ostenten el 50% del ple domini d’un immoble amb caràcter de guanys. A més, l’esposa és titular privativa d’un 25% addicional, mentre que l’altre 25% pertany al seu cunyat.

L’operació projectada consisteix, en primer lloc, en l’aportació del 25% privatiu de l’esposa a la societat de guanys. Posteriorment, es pretén dissoldre la comunitat de béns amb el cunyat, adjudicant-se la societat de guanys l’immoble i compensant a aquest últim mitjançant una suma de diners.

Aplicant la doctrina del TS, la DGT conclou que la dissolució de la comunitat de béns indivisible, en la qual l’adjudicació al comuner resultant és proporcional i es produeix la compensació corresponent, no estarà subjecta a TPO, sinó exclusivament a AJD. En aquest sentit, la base imposable vindrà determinada pel valor de la part de l’immoble que passa a ser de la societat de guanys i que pertanyia al cunyat, havent de tenir-se en compte el valor de referència de l’immoble conforme al que es preveu en els articles 30 i 10 del TRLITPAJD.

2. Tributació de la donació de diners a un no resident.

La consulta V2011-24, emesa per la Direcció General de Tributs (DGT) el 19 de setembre de 2024, analitza la tributació a Espanya d’una donació dinerària realitzada a favor d’una persona no resident.

En el cas plantejat, els pares de la consultant, residents a la Comunitat Valenciana, projecten donar a la seva filla una suma de diners procedents de la venda d’un fons d’inversió. Els fons es troben dipositats en una entitat bancària domiciliada en la Comunitat de Madrid, mentre que la donatària resideix al Regne Unit.

La qüestió central resideix a determinar la subjecció de l’operació a l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD) i concretar si resulta d’aplicació la normativa estatal o l’autonòmica, així com identificar l’Administració competent per a la gestió i liquidació de l’impost.

D’acord amb l’article 3 de la Llei 29/1987, de 18 de desembre, de l’Impost sobre Successions i Donacions (LISD), la donació constitueix un fet imposable en suposar l’adquisició de béns i drets per títol lucratiu “inter vivos”. A més, en tractar-se d’una donatària no resident en territori espanyol, es genera una obligació tributària real (art. 7 LISD), la qual cosa implica la subjecció al ISD pels béns situats a Espanya, en aquest cas, els diners donats.

La primera qüestió per resoldre és si la donatària, com no resident, ha d’aplicar la normativa estatal o pot acollir-se a la normativa autonòmica. Referent a això, la disposició addicional segona, apartat 1.e) de la LISD, preveu que els contribuents no residents que adquireixin béns mobles situats a Espanya per donació o un altre negoci jurídic a títol gratuït i “inter vivos” podran aplicar la normativa pròpia aprovada per la Comunitat Autònoma on aquests béns hagin estat situats la major part del temps en els cinc anys anteriors a la meritació.

En aquest supòsit, els diners –en ser considerat bé moble– sembla haver estat radicat principalment en la Comunitat de Madrid, per la qual cosa resultaria aplicable la normativa autonòmica madrilenya. No obstant això, la consulta recorda que, si s’opta per aquesta normativa, ha d’aplicar-se de manera íntegra, sense possibilitat de triar parcialment entre la normativa estatal i l’autonòmica. Finalment, la DGT aclareix la qüestió competencial: encara que s’apliqui la normativa autonòmica, la donatària, en ser no resident i no existir un punt de connexió amb cap Comunitat Autònoma a l’efecte de gestió tributària, haurà de liquidar l’impost davant l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT), concretament, davant l’Oficina Nacional de Gestió Tributària – Departament de Successions de No Residents.

3. AIE i deducció per inversions cinematogràfiques en el IS.

L’Audiència Nacional (AN), en la seva sentència de 29 de gener de 2025 (recurs núm. 605/2020), ha confirmat la condició de les Agrupacions d’Interès Econòmic (AIE) com a productors cinematogràfics amb caràcter general, podent-se aplicar la deducció prevista en l’Impost de societats (IS).

En el cas examinat, la AIE va ser constituïda amb l’objecte social de produir llargmetratges i coproduccions audiovisuals espanyoles. En compliment d’aquest objecte, va subscriure un contracte de coproducció amb una entitat estatunidenca, el coproductor internacional, per a la producció d’un llargmetratge, assumint la producció a Espanya, concretament a les Illes Canàries, així com la gestió dels recursos econòmics necessaris per a aquesta producció.

No obstant això, l’Agència Tributària va iniciar un procediment d’inspecció respecte del IS de la AIE, concloent que aquesta no ostentava la condició de productor a l’efecte de l’article 38.2 del Text Refós de la Llei de l’Impost de societats (TRLIS), i considerant, per tant, improcedent la deducció per produccions cinematogràfiques aplicada per la AIE. Disconforme amb la liquidació, la AIE va interposar reclamació davant el Tribunal Econòmic-administratiu Central (TEAC), que va ser desestimada, motiu pel qual la AIE va recórrer posteriorment la resolució del TEAC davant la AN.

La sentència de la AN anul·la tant la resolució del TEAC com la liquidació de la Inspecció, fonamentant la seva decisió en els següents arguments relatius a la AIE:

  • Assumeix la iniciativa de la producció en exercir funcions pròpies d’un coproductor, com ara la contractació i coordinació dels mitjans personals i materials necessaris per a la producció a Espanya.
  • Assumeix els riscos inherents a la producció, en proporció a la seva participació en la coproducció.
  • És titular dels drets de propietat intel·lectual sobre l’obra audiovisual, segons s’acredita en el contracte de coproducció i en el certificat expedit per l’Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals.

Així mateix, la AN subratlla que l’actuació de la AIE s’ajusta al model incentivat pel legislador i el Ministeri de Cultura, orientat a facilitar l’atracció de rodatges internacionals a Espanya, especialment a territoris amb règims fiscals específics com les Illes Canàries. En línia amb això, la sentència emfatitza la doctrina consolidada del Tribunal Suprem, que exigeix a l’Administració tributària coordinar les seves actuacions amb les d’altres administracions públiques competents, evitant interpretacions aïllades que desvirtuïn la finalitat de les mesures de foment cultural i econòmic.