1. La distinció entre les clàusules de desistiment i les clàusules penals.

El Tribunal Suprem, en recent sentència, ha abordat la diferència entre les clàusules de desistiment i les clàusules penals delimitant les característiques d’aquestes dues figures.

La clàusula de desistiment unilateral es defineix com aquella que faculta a una de les parts per a resoldre el contracte mitjançant el compliment d’una obligació de caràcter dinerari, normalment sense necessitat de justificar el motiu de la desvinculació. Per part seva, la clàusula penal és una disposició accessòria que preestableix les conseqüències econòmiques de l’incompliment d’una obligació principal, establint una pena de caràcter indemnitzatori.

El Tribunal subratlla que, encara que totes dues figures poden implicar un pagament econòmic, compleixen funcions distintes i no són intercanviables. Mentre que la clàusula penal s’activa únicament davant un incompliment d’un contracte i té una funció coercitiva o de garantia, la de desistiment opera com un mecanisme per a resoldre o posar fi al contracte sense que mediï cap incompliment, sent una solució pactada per les parts dins del marc de l’autonomia de la voluntat. Ara bé, també és admès l’ús d’una clàusula penal com a eina facilitadora de desistiment contractual en tant que pot pactar-se com a pena facultativa que habilita al deutor a desistir del compliment de l’obligació principal si paga la indemnització pactada, tot això sobre la base de l’article 1153 del Codi Civil.

Una altra de les diferències principals és la possibilitat dels tribunals de moderar els imports pactats, ja que, si bé totes dues figures estableixen obligacions econòmiques a complir, la facultat moderadora dels tribunals únicament aplica a les clàusules penals. En aquest sentit, l’import associat a una clàusula de desistiment no pot ser objecte de moderació judicial conforme a l’article 1154 del Codi Civil ni conforme al 1103 del Codi Civil, ja que el pagament a canvi del desistiment del contracte té el seu origen en la pròpia voluntat de les parts, i no en un supòsit de responsabilitat contractual, per no haver existit un incompliment com a tal.

Aquest raonament es basa en el fet que el desistiment unilateral no constitueix un incompliment del contracte, sinó una manifestació legítima de la llibertat contractual dels contractants. En aquest cas concret, tractant-se d’un contracte entre professionals, no s’ha apreciat desequilibri o desproporció en els pactes.

Respecte a les clàusules penals, el Tribunal reitera que l’article 1154 del Codi Civil permet la seva moderació o revisió quan es donin els requisits dels articles 1152 i 1154 del Codi Civil, això és, quan es produeixi un incompliment parcial o irregular, d’una obligació principal.

2. Entra en vigor la Llei orgànica 5/2024 del Dret de Defensa.

El 14 de novembre s’ha publicat en el BOE la Llei orgànica 5/2024, d’11 de novembre, del Dret de Defensa, que entra en vigor el 4 de desembre de 2024. La norma busca consolidar i ampliar els drets i garanties relacionats amb el dret de defensa dels ciutadans a Espanya, reconegut en l’article 24 de la Constitució Espanyola.

La Llei s’estructura en quatre capítols: i) disposicions generals, ii) dret de defensa de les persones, iii) garanties i deures de l’assistència jurídica en el dret de defensa i iv) garanties institucionals per a l’exercici de l’advocacia. A mode de resum:

  • Es garanteix que l’Administració de Justícia utilitzi un llenguatge clar i comprensible en tots els actes i comunicacions processals. Això inclou l’obligació d’explicar de manera senzilla les decisions judicials i els procediments, facilitant així que els ciutadans comprenguin plenament els seus drets i obligacions en funció del destinatari.
  • S’estableixen garanties i deures específics per als advocats, incloent-hi l’accés a la formació contínua i els suports necessaris per a l’exercici de la professió. S’introdueix la facultat dels tribunals per a ampliar els terminis assenyalats per a les actuacions processals, tot això sense perjudici de veure com s’aplicarà en la pràctica tenint en compte el principi de improrrogabilitat dels terminis regulat en l’art. 134.1 de la Llei d’Enjudiciament Civil.
  • Es reforça el secret professional i s’eleva a rang de llei la confidencialitat de les comunicacions entre advocats, que anteriorment es preveia a nivell de la normativa deontològica. D’aquesta manera, s’estableix de manera expressa que seran inadmeses i mancaran de valor probatori, excepte que la seva aportació s’autoritzi o s’adverteixi expressament en la comunicació que pot ser utilitzada en el procediment.
  • S’autoritza als Col·legis professionals a elaborar i publicar criteris orientadors d’honoraris a l’efecte de les taxacions de costes o jura de comptes, tancant així la controvèrsia haguda en els últims anys a conseqüència de les sancions imposades per la CNMC sobre la recomanació d’honoraris als col·legiats mitjançant la publicació de criteris orientadors. D’aquesta manera, també es persegueix evitar abusos i assegurar que els costos legals siguin raonables i accessibles.
  • Els ciutadans tenen dret a ser degudament informats pel seu advocat sobre tots els aspectes relacionats amb el procediment judicial, incloses les implicacions econòmiques, que assegura una comunicació transparent i efectiva entre l’advocat i el seu client.
  • En l’àmbit concursal, s’aferma el dret de l’assistència jurídica gratuïta tant a persona física com jurídica que siguin considerades microempreses en situació d’insolvència actual o imminent.
  • Igualment, en l’àmbit penal es reconeix l’assistència jurídica gratuïta a persones jurídiques declarades judicialment en situació d’insolvència actual o imminent o manqui d’activitat i es trobi en procés de dissolució.
  • Es garanteix que els Col·legis actuaran com a garants del dret de defensa per mitjà del control deontològic de les actuacions dels professionals, de la mateixa forma que s’atorga l’empara als professionals de l’advocacia en l’exercici de les seves funcions. Serà el Consell General de l’Advocacia Espanyola qui dicti circulars interpretatives del Codi Deontològic de l’Advocacia Espanyola.

En definitiva, amb la promulgació d’aquesta Llei orgànica s’eleva a rang legal i es consolida i desenvolupa la protecció del dret a la defensa en els diferents ordres jurisdiccionals, procediments i actuacions, que la jurisprudència i doctrina constitucional i la pràctica judicial havien vingut conformant al llarg d’aquests anys. Això, sens dubte, constitueix un avanç en la protecció i desenvolupament d’aquest dret fonamental per a tots els intervinents en els procediments davant l’Administració de Justícia.